A les 6 comencem el dia
(despertador a les 5.15!). Missa a primera hora i molt concorreguda a la
primera planta de la casa mare. Les monges comencen el dia junt amb els
voluntaris a la missa de les 6, bé pel que ens han dit es lleven a les 4.40h. Després
tothom baixa a l’esmorzar (tè, pa i plàtans), retrobar-se i separar-se per
grups segons la tasca del dia. Després, cadascú marxa cap al lloc que li ha
estat assignat. Hi ha llocs molt apartats de la casa principal, on per arribar
has d’agafar metro, bus, rickshaw... 
Avui ens han assignat Pren Dam!
(encara no tenim acreditació, així que amb un passi especial). És un centre d’homes i dones amb malalties físiques
i/o psíquiques. Per
arribar hem passat per un slum (barri de barraques) on he ensopegat amb una
pedra i m’he fet sang en un dit del peu (grrrrr!). M’he acollonit una mica
caminant pel fang i els carrers bruts, fins que hem arribat a la porta del
centre i en obrir-se he vist com la salvació: de cop, tot net, ampli, radiant. Una
de les japoneses que viatjava amb nosaltres al bus, m’ha portat alcohol i m’ha
dit que millor que no entrés a la bugaderia el primer dia, que estava tot molt
brut i no era aconsellable pel meu peu, i ens hem quedat totes dues fent els
llits del dormitori. Acabaven de fregar el terra amb zotal i, després de
netejar tots els matalassos, hem fet els llits entre una dotzena de
voluntàries. 
Després hem servit el tè, hem
rentat gots, hem posat crema hidratant a mans i peus, hem parlat amb les dones
que hem pogut intercanviar algunes paraules, hem servit el dinar, l’aigua, etc. A la secció d’homes, també
afeitaven, posaven crema, feien massatge, tallaven les ungles, passejaven,...
L’estona del 'tea break' dels voluntaris, també és reconfortant i moment de
compartir, xerrar, descansar.
Ens ha remogut veure tants
voluntaris i tant ‘currantes’, alegres i buscant un somriure en el malalt al
que estan donant el menjar, rentant, curant, etc. He vist unes noies joves,
devien ser estudiants de medicina, curar unes llagues impressionants,...
Per la tarda, per fi les
acreditacions: el registre! Tres hores de cua o més. Gent de França, USA,
Corea, Noruega, i el grup més gran, els spanish! Cap queixa, tothom d’un bon
rotllo..! Nosaltres una mica cansadets, però després de tot, hem aconseguit el
que volíem: destí Naya Dan, la casa d’acollida dels nens del carrer. No és
l’orfenat (doncs només hi poden anar voluntàries dones), sinó una casa de nens adolescents
que han estat trobats al carrer ratllant la mort. Molts d’ells no podran
recuperar la salut, ens diuen, però transmeten molta vida.
A la nit, un gaspatxo, menjar
vegetarià a l’spanish cafè, passegem per Sudder street i tornem cap a Monika
House amb un rickshaw a tota velocitat. Calcuta by night!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada