Destí Daya Dan!

Ens adormim pel matí però enganxem al vol el bus cap a Daya Dan! Sort d’això, perquè arribar al centre és una odissea. L’escena del bus és divertida: tot de guiris asseguts (devíem pujar a la primera parada) i de cop comencen a entrar indis que es troben estranys a casa seva... rocambulesc! Quan l’autobús arriba a la cantonada, un diu ‘baixem’ i els rickshaws vénen com a mosques. Cada dia es repeteix la història, tot de voluntaris que baixen a l’estil marabunta i fan el mateix trajecte. Ens col·loquem amb dues noies més de València. Preu pactat, quin descans!

Dia duríssim. Ens destinen a la segona planta amb els nens de mobilitat molt reduïda. Tenen afeccions cerebrals greus i estimular-los és una tasca complicada. Costa entendre’s, costa comunicar-se, costa tot, però les cuidadores van delegant feines i no parem. Ens adonem que hi ha nens que no saben empassar, que estan en els ossos, que estan més en la mort que en la vida, i ens colpeix molt. Però les cuidadores no es donen per vençudes. Elles contagien optimisme. Les quatre hores passen volant i condeixen molt. Marxem passades les dotze havent jugat, netejat, alimentat i dormit a uns 25 nens entre uns 15 voluntaris.

Tornem en metro (genial!) cap a Park Street i dinem al Blue Sky compartint taula amb una parella de suïssos que estan donant la volta al món amb furgo. Ens expliquen una mil·lèssima part de l’aventura. Quina parella més autèntica!

Tornem xino-xano cap a l’hotel. Aquest cop passem de tuc tuc (rickshaw) i ens perdem dues hores pels carrers de Calcuta. El trànsit, els clàxons, la brutícia dels carrers, les olors, les bicicletes, la gent, ... tot és un gran caos dins d’un ordre.