Teníem per davant 6 hores d'espera a l'estació de New Jalpalguri, la més propera a Darjeeling. Ens havíem llevat a les 6 per agafar el bus de les 7 cap a Siliguri, i des d'allà, un autorickshaw fins l'estació de trens. Després d'una estona a Siliguri, menjant una mica, passant el mareig de les 5 hores de viatge en tot terreny per tremendes carreteres, i buscant un lloc on reposar (ciber...) vam decidir anar cap a l'estació, just quan entrava en acció el monzó i començava a ploure fort.
Per sort, vam trobar dos seients on esperar-nos. Havia plogut i el terra estava mullat.
Ens vam seure amb la intenció de veure la vida passar. Contra l'avorriment, un bon llibre, que no vam ni obrir. A l'Índia és impossible avorrir-se sense fer res. Et pots quedar aturat, i la vida passa igualment per davant teu. Gent que arriba, gent que marxa, cadascú amb els seus motius i raons.
Tot d'una, em toquen a la cama, amb copets suaus. Era un nen del carrer que demanava menjar, o diners. Devia tenir uns 4 o 5 anyets. Li oferim galetes i no les vol. Només vol diners. Es porta la mà a la boca, però no vol menjar. Ens ensenya una moneda d'una rúpia, i se la posa a la boca. Li diem que se la tregui, que el diner no es menja... Just abans havien estat amb un altre nen, potser amb el seu germà, tirant la moneda pel terra, d'un cantó a l'altre... de brutícia a més brutícia. Ens és impossible arrancar-li un somriure. Sap prou bé quina és la seva feina: fer pena i portar diners a casa, o a qui sap... La imatge ens commou. Ell desapareix...
Moments després, veiem la seva mare, una dona jove i d'aspecte descuidat, que arrossega literalment el nen per davant nostre. El nen, devia estar mort de son, es deixa caure al mig del porxo, i la mare el deixa tal qual i marxa. Ens quedem bocabadats, i cada vegada més enfadats, de veure com la gent passa a munt i avall i l'esquiven, com si es tractés d'un bulto.
Finalment, el Jose l'agafa en braços mentre jo agafo uns cartrons i l'estirem a un racó darrera nostre. El nen estava profundament adormit.... pobre. Quasi una hora després, apareix de nou la mare i ens demana explicacions de perquè l'hem posat allà. Amb els cartrons, se l'endú arrossegant i al mig del pas intenta despertar-lo treient-li els polls del cap... buff! Amb ella està el germà gran i un bebè encara més petit.
El nen es desperta i torna a nosaltres. Segueix insistint demanant diners i donant copets portant-se la mà a la boca. No sabíem com veure una escletxa de llum en la infantesa d'aquest petit ésser, que es comportava talment com un adult. De sobte, treiem de la bossa un nino de l'Ivan i, de cop al nen se li il·lumina la cara. Per fi connecta amb la il·lusió d'un nen petit! Marxa corrent cap a la mare i germans a ensenyar-lis. Tot seguit, tots venen cap a nosaltres. I ara què?
Busquem més recursos: un globus per a cada nen. I tots quatre somriuen! La mare està agraïda, els nens contents. Nosaltres també. Molta gent ens continua mirant. Deuen fer les seves reflexions, crítiques, conclusions...
No és convenient donar coses als nens, i molt menys diners. Moltes vegades els nostres gestos compassius condemnen les seves vides per sempre. Cal anar amb compte! En aquest cas, desconeixem si aquesta família pertanyia o no a una màfia, desconeixem l'impacte de nostre gest. La nostra intenció era recuperar per un instant la infantesa en els ulls d'aquest nen 'invisible'.
Malauradament, molts com ell romanen en el nostre record, gravats a les nostres retines, activant les nostres ganes de lluitar per un món més just.
Per sort, vam trobar dos seients on esperar-nos. Havia plogut i el terra estava mullat.
Ens vam seure amb la intenció de veure la vida passar. Contra l'avorriment, un bon llibre, que no vam ni obrir. A l'Índia és impossible avorrir-se sense fer res. Et pots quedar aturat, i la vida passa igualment per davant teu. Gent que arriba, gent que marxa, cadascú amb els seus motius i raons.
Tot d'una, em toquen a la cama, amb copets suaus. Era un nen del carrer que demanava menjar, o diners. Devia tenir uns 4 o 5 anyets. Li oferim galetes i no les vol. Només vol diners. Es porta la mà a la boca, però no vol menjar. Ens ensenya una moneda d'una rúpia, i se la posa a la boca. Li diem que se la tregui, que el diner no es menja... Just abans havien estat amb un altre nen, potser amb el seu germà, tirant la moneda pel terra, d'un cantó a l'altre... de brutícia a més brutícia. Ens és impossible arrancar-li un somriure. Sap prou bé quina és la seva feina: fer pena i portar diners a casa, o a qui sap... La imatge ens commou. Ell desapareix...
Moments després, veiem la seva mare, una dona jove i d'aspecte descuidat, que arrossega literalment el nen per davant nostre. El nen, devia estar mort de son, es deixa caure al mig del porxo, i la mare el deixa tal qual i marxa. Ens quedem bocabadats, i cada vegada més enfadats, de veure com la gent passa a munt i avall i l'esquiven, com si es tractés d'un bulto.
Finalment, el Jose l'agafa en braços mentre jo agafo uns cartrons i l'estirem a un racó darrera nostre. El nen estava profundament adormit.... pobre. Quasi una hora després, apareix de nou la mare i ens demana explicacions de perquè l'hem posat allà. Amb els cartrons, se l'endú arrossegant i al mig del pas intenta despertar-lo treient-li els polls del cap... buff! Amb ella està el germà gran i un bebè encara més petit.
El nen es desperta i torna a nosaltres. Segueix insistint demanant diners i donant copets portant-se la mà a la boca. No sabíem com veure una escletxa de llum en la infantesa d'aquest petit ésser, que es comportava talment com un adult. De sobte, treiem de la bossa un nino de l'Ivan i, de cop al nen se li il·lumina la cara. Per fi connecta amb la il·lusió d'un nen petit! Marxa corrent cap a la mare i germans a ensenyar-lis. Tot seguit, tots venen cap a nosaltres. I ara què?
Busquem més recursos: un globus per a cada nen. I tots quatre somriuen! La mare està agraïda, els nens contents. Nosaltres també. Molta gent ens continua mirant. Deuen fer les seves reflexions, crítiques, conclusions...
No és convenient donar coses als nens, i molt menys diners. Moltes vegades els nostres gestos compassius condemnen les seves vides per sempre. Cal anar amb compte! En aquest cas, desconeixem si aquesta família pertanyia o no a una màfia, desconeixem l'impacte de nostre gest. La nostra intenció era recuperar per un instant la infantesa en els ulls d'aquest nen 'invisible'.
Malauradament, molts com ell romanen en el nostre record, gravats a les nostres retines, activant les nostres ganes de lluitar per un món més just.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada